Aquí trobaràs part del contingut del crèdit variable "Personatges bíblics"

PERSONATGES BÍBLICS







CRÈDIT VARIABLE TIPIFICAT DE
RELIGIÓ CATÒLICA

Institut Joan Ramon Benaprès. SITGES



ABANS DE COMENÇAR




La Bíblia és tota una col.lecció de llibres, una biblioteca que conté 73 llibres. Es divideix en dues parts:

L'Antic Testament, conjunt de 46 llibres que els cristians han format bo i reunint alguns dels llibres del poble jueu.
El Nou Testament, compost de 27 llibres (alguns són cartes) que van ser escrits pels primers grups de cristians. Això va ocórrer poc després de morir i de ressuscitar Jesús.

El contingut de l'Antic Testament és la història del poble d'Israel (també anomenat hebreu o jueu), que comença quan era tan sols un grup de tribus nòmades que anaven pel desert cercant aliment per al seu bestiar.
El Nou Testament trasmet el missatge de Jesús i de les primeres comunitats cristianes. El nou Testament conté, doncs, la predicació de l'Evangeli per tot el món; així ho havia manat Jesús als apòstols.

La Bíblia no és un llibre d'Història com els que s'estudien, encara que d'històries sí que ens conta. Ni és un llibre de savis científics que ve a ensenyar-nos com es va formar la terra, que si es compon de tals o tals elements, que si els àtoms i els gasos, que si la vida va començar dins del mar i els animals han anat canviant de mica en mica en milions d'anys... A les èpoques en què fou escrita la Bíblia, la gent no sabia res d'això.

I quan va ser escrita la Bíblia?
Ja hem dit que la Bíblia es compon de dues parts; l'Antic Testament va ser escrit abans de Jesucrist i el Nou després de Jesucrist. Encara, però, podriem filar més prim ja que, a cada part, hi ha molts llibres diferents i, sobretot els de l'Antic Testament, escrits en èpoques molt diferents. Fixa't en l'esquema general del contingut de la Bíblia abans d'estudiar-lo amb detall.

BIBLIA
ANTIC TESTAMENT
Pentateuc
Llibres històrics
Llibres poètics i sapiencials
Llibres profètics

NOU TESTAMENT
Cartes
Evangelis
Fets dels Apòstols
Apocalipsi

LLIBRES DE L'ANTIC TESTAMENT



Gairebé tots els autors de l'Antic Testament són sacerdots, escribes, savis, fins i tot algun profeta, que escrivien els esdeveniments i les vivències del poble a la llum de la fe. Pentateuc Consta dels cinc primers llibres de la Bíblia: Gènesi, Èxode, Levític, Nombres i Deuteronomi. Aquests cinc llibres van ser elaborats a partir de quatre tradicions o fonts literàries: Jahvista, de l'època dels reis David i Salomó, cap al segle X a.C. Elohista, que sembla que es va escriure cap als segles IX-VIII a.C. Deuteronomista, que es va començar a elaborar en el segle VIII a.C. i Sacerdotal, del segle VI a.C. al V a.C. Històrics Alguns dels títols són: Josuè, Rut, Esdres, Ester, Samuel, Reis, Judit, Macabeus. S'hi narren els esdeveniments més notables del poble d'Israel: la conquesta de Palestina, l'actuació dels jutges i dels reis d'Israel, la divisió del poble, l'exili dels israelites i el retorn al país. Van ser escrits entre els segles XII a.C. i II a.C. Poètics i sapiencials Com ara: Job, Salms, Proverbis, Saviesa, Càntic, Siràcida. És un conjunt de llibres didàctics. Recullen l'experiència i la reflexió de la saviesa popular sobre la instrucció, la intel.ligència, la reflexió, la justícia... Van ser escrits entre els segles V a.C. i I a.C. Profètics Isaïes, Jeremies, Osees, Amós, Zacaries Els llibres profètics expressen la manera com els profetes se senten cridats a descobrir el sentit que tenen els esdeveniments de la història. Van ser escrits entre els segles VII a.C. i I a.C.

LLIBRES DEL NOU TESTAMENT

-Cartes. Són escrits adreçats a persones o comunitats cristianes de llocs diferents. Les cartes a comunitats van ser escrites per sant Pau i duen el títol de la comunitat a la qual van adreçades: Corintis, Gàlates, Efesis... Van ser escrites entre els anys 51 i 70 d.C. Les cartes pastorals són dues cartes de sant Pau adreçades a Titus i a Timoteu i contenen instruccions als responsables de les esglésies per tal de que les organitzin bé. Van ser escrites cap a l'any 80 d.C. Les cartes d'altres autors, de Jaume, de Pere, de Joan o Judes, tenen caràcter universal per tractar temes relatius a situacions concretes. Van ser escrites entre els anys 60 i 110 d.C.
-Evangelis Són quatre llibres que duen el títol dels quatre evangelistes a qui s'atribueix la composició: Marc, Mateu, Lluc i Joan. Els evangelistes recullen tradicions orals de la vida i els ensenyaments de Crist i les posen per escrit. Els quatre evangelistes escriuen sobre el mateix Jesús, però subratllen aspectes diferents del seu missatge. Els evangelis van ser escrits, aproximadament, entre els anys 64 i 100 d.C.
-Fets dels Apòstols. Es creu que l'autor va ser sant Lluc, l'evangelista. Aquest llibre explica l'expansió de l'Església des de Jerusalem cap als voltants. Pau de Tars és la figura central del llibre. Va ser escrit vers l'any 85 d.C.
-L'Apocalipsi Aquest llibre, ple de símbols, imatges, representacions, visions... anuncia el triomf final de Jesús sobre el mal. Es va atribuir a l'apòstol sant Joan Evangelista, però va ser escrit pels seus deixebles entre els anys 95 i 100 d.C.

ADAM


Aquest personatge de la Bíblia surt al primer dels 73 llibres; és a dir, al Gènesi. Aquest llibre, com ja sabem, no va ser l'obra d'un autor només, sinó de diverses tradicions. El relat que seguirem per conèixer Adam pertany a la tradició jahvista, anomenada pel costum que té de donar a Déu el nom de Jahvè. La tradició jahvista és molt antiga i, per tant, el relat que veurem sobre Adam també ho és. El relat, aparentment simple, amaga un missatge teològic i polític molt profund tot i que, com és lògic, el que explica sobre l'origen de l'home (o de Adam, que és el mateix) no es correspon amb el que avui diria la ciència.

Lectura: Gn 2,4b-20

Aquest que hem llegit és un segon relat de la creació. El narrador no s'interessa pel sistema de l'univers, sinó més aviat per les coses que l'home toca de la vora: la terra cultivada, els arbres, els animals, la família, la vida i la mort, la sort concreta dels homes en la història present. Per això, en aquest segon quadre de la creació, l'home no és la darrera obra que corona l'univers, sinó la primera que Déu fa tan bon punt crea el cel i la terra. L'origen de les coses comunes, com ara el matrimoni o el vestit, l'autor jahvista l'explica dins de narracions riques de significat. Adam, que en hebreu vol dir l'Home, figura en aquestes narracions com a nom propi del primer home, epònim (que dóna el seu nom) de tota la població humana. La doctrina que presenta el text és religiosa i així l'hem d'explicar El jardí de l'Edèn o Paradís (v.8-9) representa el lloc on Déu habita i conviu amb els éssers divins, que són aquells als quals la tradició dóna més tard el nom general d'àngels. Malgrat l'intent erudit de posar el paradís en relació amb quatre rius coneguts entre els lectors d'aquell temps (v.10-14), el paradís, més que un lloc determinat, representa una condició de vida inaccesible a l'home si Déu no li'n fa el do. Quan el narrador afirma que Jahvè Déu posà l'home al paradís (v.15) cal entendre que es proposava de fer-lo entrar a compartir la seva pròpia vida, si no hagués desobeït el seu manament. L'arbre de la vida, situat al mig del paradís, indica que els que es troben allí poden contrarrestar el poder de la mort. L'arbre del coneixement del bé i del mal representa l'accés a uns secrets que l'home no pot conèixer per mitjans naturals. La mort apareix com una realitat religiosa també. La mort és la pèrdua de la familiaritat amb Déu a la qual es refereix simbòlicament la mort corporal. Amb el gest de Déu que fa passar els animals davant de l'home per a que els imposi un nom, el narrador significa, d'una banda, el domini de l'home sobre tots aquells i, d'altra banda, la singularitat de l'home, que no troba entre els animals ningú amb qui de debò es pugui comunicar.

EVA


Ara ens haurem de fixar molt bé. Parlarem d'un nou personatge de la Bíblia. Es tracta de la companya d'Adam que coneixerem com a Eva. Aquest nom, però, no el té des de la seva primera aparició al relat. A la Bíblia passa sovint que un personatge pugui canviar de nom. Quan això passa és perquè, a més, alguna cosa d'ell o d'ella ha canviat també profundament.

Lectura: Gn 2,21-25

Déu féu que l'home dormís. I, mentre dormia, li va treure una costella, i amb ella va crear una companya per a ell. En desvetllar-se i veure-la, l'home va exclamar quelcom que vindria a dir: "¡Aquest ésser sí que és com jo, i no els animals!" El nom que es donarà a la dona recalca aquesta semblança entre home i dona: en hebreu, el nom de dona és 'ixà, femení de 'ix, home. El parentiu entre marit i muller és en realitat més estret que el parentiu que uneix els fills amb els seus pares.

Lectura: Gn 3

La teologia jueva veia el diable en la serp que tempta la dona. El narrador del pecat i caiguda d'Adam i la seva companya pot tenir present la sort que sofria el poble d'Israel, com a conseqüència d'una culpa comesa en el moment històric en què es va instituir la monarquia. En aquest cas, el rei dels ammonites, que en temps de Saül s'anomenava Nahàs, és a dir, Serp, hauria pogut suggerir al narrador que la dona fos temptada per la serp. En la narració, si més no, es veu la problemàtica d'un poble greument temptat per la convivència amb politeistes. La serp era molt idolatrada entre els cananeus perquè presidia la fertilitat i la saviesa. També és possible pel context històric en què s'escriu la narració que sigui la dona la que tempti l'home. Era pels matrimonis mixtos, que eren prohibits però que es realitzaben, que la idolatria dels cananeus entrava al poble d'Israel. Al final de la història, només la serp i la terra cultivable s'emporten una maledicció, no la dona ni l'home. Després d'imposats els càstigs, serà l'home qui posi a la seva companya en nom d'Eva.

CAÍN i ABEL


Lectura Gn 4,1-22

Originàriament, aquesta tradició faria referència a la rivalitat entre la cultura agrícola i la nòmada, optant per aquesta segona. Malgrat això, l'autor jahvista és molt diferent. Caín és el primogènit i aquest és un punt significatiu per a tot israelita, és el primogènit el beneït, el privilegiat, el que té més drets i, amb conseqüència, també més responsabilitats. La problemàtica que aquí hem vist tractada és incòmoda: el privilegiat abusa del seu germà més feble. És interessant de veure que l'autor es mostra sensible al rebuig del primogènit, potser per influència del cas de Salomó, que va aconseguir el tron en lloc del seu germà Adonies. Tot i el crim que va fer, la bondat de Jahvè protegeix l'assassí. Ell i els seus descendents són responsables de tot un sistema de cultura: Caín és fundador de la primera ciutat (v.17), Jubal és pare de la música (v.21), Tubal-Caín descobreix l'ús dels metalls (v.22) Els noms que formen aquests catàlegs són epònims que, segons el que tothom suposava, havien donat origen als grups ètnics coneguts en l'època dels autors. Una curiositat: Al capítol 5 del Gènesi trobaràs autèntics rècords de longevitat. Matusala és el més conegut, però podries fer un petit llistat d'altres vells personatges.


NOÈ



El nostre relat del diluvi és fruit de la fusió de dues tradicions diferents: la jahvista i la sacerdotal (que és bastant posterior, com ja sabem). Aquesta fusió es va fer sense tenir massa cura; per exemple, podrem veure repeticons del text, així com la diversitat d'algunes indicacions com ara el nombre d'animals que entren en l'arca, la durada de les pluges, la sortida de l'arca d'un corb o d'un colom. En realitat, doncs, hi ha dos relats.

Lectura (dels passatges jahvistes): Gn 6,18; 7, 1-5.7-10.12.16b.17b.22-23; 8, 2b.3a.6.8-12.13b.20-22.

Lectura (de la tradició sacerdotal): Gn 6-9 (exceptuant els passatges assenyalats anteriorment).

Segons els textos, el món està cada vegada més deshumanitzat. Déu, malgrat això, mira amb amor a l'home. Pel bé de tots, escull una persona per la qual salvarà la humanitat. Ve el diluvi. Quan Noè i els seus surten de l'Arca comença una era nova. Déu deixa suspés el seu arc sobre els núvols en senyal de pau (Gn 9,13). El llenguatge és ingenu, però el pensament és profund.
Un detall: Noè no diu ni una sola de paraula en tot el desenvolupament del relat.

ABRAHAM



Amb Abraham comença la història dels patriarques. Comença al capítol 12 del Gènesi, preparada ja per la genealogia dels últims versets del capítol anterior. Es tracta d'una història familiar, popular i religiosa que s'obre amb la narració de la vocació d'Abraham.

Lectura: Gn 12,1-3

No se'ns diu, com hem vist, el com d'aquesta crida. Cal entendre que Déu va parlar al cor d'Abraham.
Abraham no sap on va; quan comença a caminar, encara no li ha estat indicat el país on ha d'anar, però comença a moure's impulsat i confirmat per la seguretat interior de la fe. També se li diu que esdevindrà un gran poble. La fe d'Abraham és la base de la unitat d'un poble.
La vocació d'Abraham, expressada en la forma d'un manament, és encoratjada per unes promeses de descendència i una promesa de benedicció. La promesa de descendència és la que es fa més sovint als patriarques.

Lectura: Gn 16,1-16

Tant en aquesta versió del naixement d'Ismael, que és la jahvista, com en la versió elohista, veiem una certa impaciència davant el retard de les promeses. Abraham actua amb irresponsabilitat i, volent accelerar el designi de Déu, ocasionarà una sèrie de complicacions i actituds defectuoses en els personatges de la trama: la vanitat d'Agar, el ressentiment de Sara, la indiferència d'Abraham.
Déu intervindrà. L'hereu serà fill de Sara, però Déu no abandona l'esclava i el seu fill, expulsats de la casa d'Abraham. Si bé el fill d'una fe minsa no pot ser l'hereu de la promesa, serà el pare d'un poble lliure de fills del desert.

Lectura: Gn 21,1-8

ISAAC


Lectura: Gn 22,1-14

Déu volgué posar a prova la fe d'Abraham i li va demanar que sacrifiqués el fill que havia tingut amb Sara. El relat, però, mostra que el Déu a qui obeeix Abraham s'oposa als sacrificis humans.

Lectura: Gn 24,1-32

Isaac es va casar amb Rebeca. D'aquesta unió van néixer dos fills bessons: Esaú (que vol dir pelut) i Jacob (que vol dir mentider).




JACOB




Lectura: Gn 25,19-34

Esaú, que va néixer primer, havia de ser l'hereu d'Isaac. Pel text ja hem vist com en una ocasió va vendre-se-la. Jacob, a més, va enganyar més endavant el seu pare i, aconsellat per la seva mare, es va fer passar pel seu germà. Ara veurem com va aconseguir la benedicció del seu pare, és a dir, l'herència de tot.

Lectura Gn 27,1-45

Jacob va haver de fugir cap a altres terres. Va arribar a casa del seu oncle Laban, on després de treballar uns anys gratuïtament, aquest li va concedir la mà de la seva filla gran, que es deia Lia. Però qui Jacob estimava era Raquel, la filla petita de Laban. Per a aconseguir la seva mà va haver de treballar al servei del seu oncle durant set anys més.

Passà el temps i Jacob tingué onze fills de les seves dues esposes i de les esclaves que aquestes tenien: Rubèn, Simeó, Leví, Judà, Dan, Neftalí, Gad, Aser, Issacar, Zabuló i Josep (el dotzè fill de Jacob, nascut de Raquel, naixerà més endavant i es dirà Benjamí).

A mesura que passava el temps els ramats de Jacob s'anaven fent més nombrosos. Cada vegada tenia més riquesa i per això va decidir de tornar a la terra dels seus pares. Laban li retreurà la manera com ho va fer (Gn 31,17-29)

Lectura Gn 32,24-32

Sembla ser que el text pretèn exposar d'una manera plàstica la conversió de Jacob. Aquest és el significat de la lluita nocturna i del canvi de nom (és a dir, de vida). El nom nou de Jacob, és a dir, Israel, vol dir "el que ha lluitat amb Déu i amb els homes i ha vençut".

JOSEP



Lectura: Gn 37,12-36;39-47

El conegut relat és l'exemple més notable de la fusió de les tradicions jahvista i elohista (coneguda com jehovista). El relat, encara que té un material antic, presenta trets de l'època del rei Salomó, com l'interès per Egipte i els escenaris d'una cort exòtica i refinada.



MOISÈS


Aquest personatge representa la fugida del poble de l'esclavitud a la què els egipcis els havien sotmès. D'aquest fet en direm èxode. Aquest alliberament el poble jueu el recordarà sovint i, per tant, el seu principal protagonista no només el trobarem en un moment, sinó en molts i en diferents llibres de la Bíblia com ara l'Èxode i el Deuteronomi.

Lectura: Ex 2,1-10

Comencen aquí els relats entorn a Moisès. Afirmar la historicitat d'aquest home extraordinari no significa acceptar sense dubtes que tots els relats bíblics que fan referència a ell siguin històrics en el sentit modern del terme. Per exemple, el darrer text que s'ha llegit es pot comparar amb una llegenda sobre la infantesa del rei acadi Sargon I (sobre el 2350a.C.; anterior a Moisès en 1000 anys i al redactor elohista en 1500 anys).

Lectura: Ex 3,1-15

El nom de Déu que ha rebut Moisès vol dir que Déu era el qui existeix des de sempre i sense que ningú l'hagi creat.
Moisès va tornar-se'n a Egipte i va contar al seu germà Aaron allò que li havia succeït. Tots dos se n'anaren a veure el Faraó per dir-li que el Déu d'Israel volia que deixès sortir d'Egipte el seu poble. El Faraó s'hi va refusar, i va augmentar els maltractes als israelites. Aleshores, Déu va castigar el poble egipci amb moltes desgràcies, per veure si el Faraó se'n penedia i els deixava marxar.
El Faraó, finalment, donà permís per a què els esclaus hebreus sortissin d'Egipte, però molt aviat els egipcis es van adonar que perdien molt si els deixaven anar. Les tropes egipcies van intentar de fer-los tornar.
Els hebreus es van salvar travessant la mar Roja per on les aigües s'havien retirat. Els egipcis no ho van aconseguir. Aquesta és la narració de la Bíblia, però no sabem com va succeir històricament aquesta fugida. De tota manera, hem de tenir clar que no importa el fet en si mateix, sinó el significat que els israelites donen a aquest esdeveniment: Jahveh els havia alliberat de l'esclavitud i els havia ajudat a sortir d'Egipte.

Moisès va conduir els israelites cap al desert del sud. Amb l'ajuda de Déu els havia alliberat dels egipcis. Tres mesos després de la sortida d'Egipte, els israelites van arribar al peu de la muntanya del Sinaí. Aquí tindrà lloc l'esdeveniment més important del poble d'Israel. Moisès va rebre de Jahvè les taules de la Llei amb els deu manaments escrits sobre pedra.
Molts israelites desobeeixen el punt central de la Llei, que era la fe en un únic Déu, i van construir-se falsos ídols. Aleshores Déu els castiga a haver d'estar-se quaranta anys al desert. No seran ells qui fruiran la Terra Promesa, sinó els seus fills.



JOSUÈ


Finalment una nova generació va entrar a la terra promesa guiada pel successor de Moisès: Josuè.

Lectura: Js 1,1s.9

El començament del llibre de Josuè serveix d'enllaç amb el llibre del Deuteronomi i presenta Josuè com el successor de Moisès. Arriba la realització de les promeses, Josuè succeeix Moisès en la direcció del poble ; amb ell, arriba la conquesta i l'establiment d'Israel a la terra de Canaan.
El llibre de Josuè ens ofereix la visió d'una conquesta ràpida i sense gaires dificultats; una versió èpica i simplificada. El cert és que la conquesta de la terra promesa va durar uns dos-cents anys. Els israelites sempre varen estar sotmesos a l'hegemonia dels cananeus. La zona, molt fèrtil, també era pretesa pels ammonites, moabites, filisteus, edomites, madianites, aamalecites...
No ens endinsarem en els esdeveniments històrics, pactes, batalles, acords. Hem de saber, però, que el llibre de Josuè narra la conquesta del país. El relat del pas del riu Jordà té un paral.lelisme intencionat amb el relat de la fugida d'Egipte. La narració més important és la de la conquesta de la ciutat de Jericó, situada a l'oest del riu Jordà.

Lectura: Js 6

Creus que aquest relat correspon a una descripció de la tàctica militar o a una visió teológica dels esdeveniments?
Qui "lluita", els homes o Déu?

Josuè derrota els reis cananeus, havia destruït moltes ciutats clau i, amb elles, molts centres de la religió cananea. Segons el llibre de Josuè, quan estigueren assentats, es repartiren la terra entre les dotze tribus d'Israel.

El llibre de Josuè acaba, abans del relat de la mort de Josuè, amb el testament de Josuè i la solemne renovació de l'Aliança a Siquem...

Lectura: Js 24,16-19

ELS JUTGES



El període de la història d'Israel que va de l'any 1200aC fins al 1000 aC és anomenat època dels Jutges. En el llibre dels Jutges es narra la continuació de la història que havia narrat el llibre de Josuè. Els jutges són persones que condueixen el poble i l'unifiquen; a més de caps militars, són caps religiosos.
El llibre dels Jutges explica les gestes de sis jutges anomenats "majors": Otoniel, Dèbora, Ehud, Gedeó, Jefté i Samsó. En els relats hi ha sis més, anomenats "menors": , , , , i . D'aquesta manera en surten dotze, nombre que representa tot Israel, les dotze tribus.

Per presentar-nos els jutges sempre segueix el mateix esquema: Israel s'aparta de Déu; el Senyor els castiga mitjançant els pobles enemics; el poble reconeix els errors; finalment, el Senyor els allibera mitjançant un jutge que encapçalarà la victòria sobre l'enemic.

Alguns jutges

Otoniel. El poble dóna culte als baals i als déus dels pobles veïns. El poble estava a un pas de ser aniquilat com a tal. Amb la intervenció d'Otoniel, edomita acollit per la tribu de Judà, el país gaudí d'una pau de quaranta anys.

Gedeó. La història del poble continua endavant. Els madianites, àrabs del sud, cerquen pastures i menjar a les terres dels israelites. El poble els considera saquejadors. El crit d'ajuda és contestat amb l'astut estratega Gedeó.

Lectura: Jt 7,13-22a

Jeftè. El poble es trobava en guerra contra els ammonites. Jahvè va fixar la seva mirada en un fill d'una prostituta i d'un bandoler de camins per a deslliurar el poble. Déu no escull els de millor llinatge, sinó els que millor s'ajusten als seus plans.

Samsó. Els relats de Samsó ocupen gairebé el vint per cent del llibre dels Jutges. Serà interessant de veure el conflicte que es crea entre l'amor a Dalila i la fidelitat al seu caràcter.

Lectura: Jt 16,4-30

Fes un resum de la lectura anterior.




















SAMUEL


Aquest home va fer de pont entre el periode de jutges i el de la monarquia. Va ser jutge, cap militar i sacerdot. El poble l'estimava encara que no va poder derrotar els filisteus. Els seus fills no van continuar amb el seu exemple; es van corrompre. El poble va demanar una forma estable de govern: un rei. La principal preocupació de Samuel va ser que el poble escollís com a rei un home que pensés que ser rei, més que un honor, era un servei. Samuel va nomenar l'any 1030 aC Saül, de la tribu de Benjamí, com a rei.

SAÜL


Saül és una de les figures tràgiques de l'Antic Testament. La seva vida, junt amb l'ascens de David, està explicada al primer llibre de Samuel.
Samuel recordava a Saül que el rei dels israelites havia de tenir clar que l'únic senyor de tot era Déu. Atès que Déu era el senyor de tot, el rei, en comptes de quedar-se amb el botí obtingut de les ciutats vençudes, havia d'oferir-lo a Déu. Saül va ser cobdiciós i es va quedar amb guanys de victòria i, d'aquesta manera, s'havia tornat indigne. Samuel va escollir secretament David, fill de Jessé, per a que fos el nou rei d'Israel.

DAVID


Lectura: 1Sa 16,10-14a

Col.laborador i amic del rei Saül, en derrotar els filisteus David esdevingué un heroi nacional.

Lectura: 1Sa 17,3-11.38-51

Saül va sentir enveja i més d'una vegada va intentar matar David. Ell sempre va ser respectuós amb el seu rei i, tot i que va tenir diverses oportunitats, mai no va voler venjar-se de Saül. Quan va morir Saül, a la batalla de Gelboé, la tribu de Judà va proclamar rei David; era l'any 1000 aC. Sota el regnat de David, Israel va vèncer tots els seus enemics, especialment els filisteus. Va estendre els seus territoris i va conquerir la ciutat de Jerusalem, que va ser la capital del seu regne. Amb una capital segura, a la muntanya de Sió, David va consolidar el seu regne i va organitzar un bon sistema de govern i administració. Però David es va oblidar de Déu i va cometre un gran error. Desitjava la dona d'un general del seu exèrcit. La dona es deia Betsabé i el seu marit era Uries. En secret va ordenar els seus soldats que deixessin sol l'espòs de Betsabé al mig de la batalla. Tot seguit coneixeràs tota la història que s'explica a 2Sa 11.

SALOMÓ



De l'any 970 fins al 933 aC, Salomó es va fer càrrec del regne d'Israel. Va ser un gran rei, famós per la seva saviesa i riquesa. Aprofitant una època de pau al seu territori, Salomó es dedicà a la construcció de grans obres per tot el país. La seva gran obra va ser la construcció d'un magnífic temple a Jerusalem. Salomó va promoure la cultura, va estendre el comerç i va millorar l'administració. Salomó, a més, és recordat per la seva saviesa per a fer justícia. Un dia van anar dues mares a demanar a Salomó que fes justícia (1Re 3,16-28). Aquest era el cas: Cada mare tenia un nadó. Una nit, un d'ells va morir. La seva mare va robar el fillet a l'altra, i va canviar-li pel seu, que era mort. Ara, les dues dones deien que el viu era el seu, i es discutien entre elles. Llavors Salomó va manar que partissin en dues parts el nen viu i que se'l repartissin. Una de les mares no va protestar, però l'altra va dir: "M'estimo més que aquesta dona se l'endugui, però que no el matin." Salomó va entregar-li el nen ja que acabava de demostrar que era la veritable mare.

Lectura: 1Re 10,23-27a

Lectura: 1Re 5, 9-14

Salomó també va tenir errors: La gestió centrada en Jerusalem va molestar les tribus del nord, que se sentien marginades. Salomó va posar en perill la fe amb aliances matrimonials polítiques amb pobles estrangers. Per acontentar les dones, que tenien les seves divinitats, el rei cau en la idolatria. Va enriquir els comerciants i va empobrir el poble. Salomó va exigir impostos excessius per al finançament del temple.

Lectura: 1Re 9,15

Lectura: 1Re 11,2b-3

Confecciona una llista de materials emprats en la construcció del temple de Jerusalem. Hauràs de llegir 1Re 6-7. Encara que Salomó va ser un gran rei, durant el seu regnat hi va haver coses negatives, com els impostos que feia pagar al poble, perquè necessitava diners per a dur a terme les seves construccions i per a mantenir l'exèrcit i tota la cort reial. Per a molts, aquests impostos es van fer insuportables. Els habitants d'algunes tribus del Nord van patir especialment sota aquest govern opressiu i s'hi varen rebel·lar en contra. Però Salomó va poder contenir la revolta. A la mort de Salomó el va succeir el seu fill Roboam, que amb la seva política va agreujar la situació. Les tribus del Nord es van revoltar novament i van nomenar Jeroboam com a rei. Les tribus del Sud, mentrestant, donaven suport a Roboam. D'aquesta manera l'any 933 a.C. es va acabar la unitat d'Israel. Només havia durat setanta anys. I així ens trobem que, de les dotze tribus del poble d'Israel, deu formaven part del Regne del Nord i les altres dues del regne del Sud. Al regne del Nord se'l va anomenar Israel, i la seva capital era Samaria. El regne del Sud rebia el nom de Judà, i la seva capital era Jerusalem. El regne del Nord va durar gairebé dos segles. Es caracteritzà per les contínues guerres amb els pobles veïns i per l'adoració de nous déus que els asseguressin la victòria. El regne del Sud era més petit, tenia menys habitants i era més pobre que el regne del Nord, perquè les seves terres eren àrides i desèrtiques. Per això cap poble poderós tenia intrès a conquerir-les. Això va permetre que el regne de Judà fos políticament més estable que el d'Israel. També Judà va caure en la idolatria, però la capital religiosa de Jerusalem i el Temple que havia fet construir Salomó van contribuir que la seva fidelitat a Jahvè fos més sòlida. En el temps de la divisió del regne van aparèixer profetes tant al Nord com al Sud. Al Nord els profetes foren Elies, Eliseu, Amós, Osees i Jonàs. En el regne del Sud els profetes més importants van ser Isaïes i Jeremies. Els profetes del regne del Sud van posar per escrit els missatges que transmetien.

ELIES



Elies és el primer profeta que estudiem. La paraula profeta ve del grec, i vol dir "el que parla per un altre" i "el que crida o anuncia". Elies, que era profeta, és un home contemplatiu que prega i que fa a Déu un espai en la seva vida. Com d'altres profetes, Elies denuncia allò que no pertany al pla de Déu. També anuncia el projecte de Déu animant i contagiant el poble. Trobem la història d'Elies entre el primer i segon llibre de Reis 1Re 17,1- 2Re 2,12. Elies entra en escena de cop amb una pila d'actituds de valentia davant els poderosos, amb atencions en favor dels pobres, i en defensa dels oprimits i de la fe en Déu. Lectura: 1 Re 17,2-6 El relat continua dient que, al cap d'un temps, el torrent s'assecà, ja que no plovia al país. Llavors Elies va ser mantingut miraculosament per una vidua. La tercera acció sorprenent que protagonitza Elies és la resurreció del fill de la vídua. La vídua reconeixerà el poder de Déu que ha actuat.

Lectura: 1Re 17,7-24

Un aspecte molt important de la vida d'Elies és, com ja sabem, el seu enfrontament davant els poderosos. El profeta Elies va acusar el rei Acab d'adorar falsos déus per culpa de Jezabel, la seva dona, que era estrangera i adorava els ídols del seu país. I li anuncià que Déu castigaria Israel amb tres anys de fam deguda a una gran sequedat, ja que no plouria en tot aquell temps. El rei s'enfadà i Elies va haver de fugir del país, però tornà a presentar-se al rei Acab i li proposà de fer una prova per aclarir quin era el veritable Déu, si el d'Elies o els dels falsos profetes que adoraven els ídols. I consistia que ell, Elies, prepararia un altar per oferir a Déu el sacrifici d'un animal, i els falsos profetes un altre altar per fer-hi el sacrifici d'un animal als seus déus. Acabat, tots demanarien, cadascun al seu Déu, que enviés foc i cremés els animals dels sacrificis. Si es cremava el dels falsos profetes, seria senyal que els seus déus eren els veritables. Si es cremava el d'Elies, demostraria que Déu era l'únic i veritable. Tots van pregar, però l'altar dels falsos profetes es quedà com estava, ja que no va baixar foc del cel. Quan Elies va pregar, el foc baixà i cremà l'animal i àdhuc la pedra de l'altar. Aleshores tothom va adorar Déu, i mataren els falsos profetes. Immediatament, començà a ploure i s'acabà la sequedat. En veure el que havia succeït, la reina Jezabel amenaçà de mort Elies, el qual hagué de fugir altra vegada. És curiós veure com, fins i tot, Elies posa en dubte les veritats en que creu i es desanima. Però el Senyor se li manifesta, i ell no deixa d'exercir la seva missió a Israel amb predicació i miracles per treure la idolatria i per exercir la caritat envers els febles:

Lectura: 1Re 19,1-18

Essent fora Elies, va passar que el rei Acab volia comprar una vinya que un tal Nabot tenia prop del palau reial. Nabot, l'amo, refusava de vendre-la-hi. Jezabel va mentir acusant Nabot d'haver dit paraules contra Déu i contra el rei, i Nabot morí apedregat per causa de la calúmnia de Jezabel, i el rei pogué apoderar-se de la vinya que tant desitjava. Quan Elies se'n va assabentar, es presentà al rei i li va dir que, com a càstig pel que havia fet, Déu enviaria la mort a ell i a la seva esposa. I així fou.

Lectura: 1Re 21, 17-26

Elies tenia un deixeble anomenat Eliseu. Un dia, estant tots dos plegats, va aparèixer des de l'altura un carro de foc que va emmenar-se Elies cel amunt (2Re 2,1-12). Els elements llegendaris que es van formar al voltant de la figura històrica d'Elies demostren la grandesa d'aquest home de Déu.




AMÓS



Amós és, cronològicament, el primer dels profetes escriptors i un dels primers per mèrits literaris. Predicà durant el regnat de Jeroboam II (783-743 aC), en el moment històric en que el reialme del nord havia renovat d'alguna manera els temps gloriosos de Salomó. En l'eufòria que regnava, ningú no es preocupava de la terrible amenaça que es preparava: el perill assiri que havia d'acabar amb el reialme. Amós portà a l'Israel del Nord un missatge de desventura, purament i exclusiva l'anunci de la destrucció del reialme.

Amós va ser pastor prop de Betlem, i va arribar al regne del Nord, a Israel, enviat per Déu per tal d'atacar-hi les greus injustícies que es cometien al país, on els rics abusaven dels pobres i desgraciats. També Amós els va dir que no adoressin els ídols, sinó l'únic i veritable Déu.
El llibre d'Amós ens parla d'un home que s'interessa pels homes i d'una fe que només té sentit si va acompanyada de justícia i solidaritat. El missatge és una exhortació a no deixar passar cap injustícia, i a denunciar tot allò que en nom de Déu serveix per oprimir. En les profecies d'Amós copsem un crit d'esperança que es dirigeix a Déu, l'únic que pot salvar.


OSEES



Va viure a la mateixa època que Amós i, com ell, va anunciar el càstig de Déu al regne del Nord. Aquest càstig faria que després es penedessin del seu mal comportament, i que tornessin a adorar l'únic i veritable Déu. I Déu els prometria de perdonar-los i estimar-los sempre, igual que l'espòs estima la seva esposa. Per fer entendre al poble el camí que ha de seguir, Osees fa servir un exemple proper i fàcil; el profeta demana un canvi. Déu continua estimant el poble i el vol fer tornar al principi de la relació que va mantenir amb Déu; quan tots dos estaven enamorats (temps de l'èxode)

Lectura: Os 2,16-17


ISAÏES


A Jerusalem hi havia el gran temple de Salomó. El rei i les classes importants de Judà organitzaven grans festes religioses i oferien molts sacrificis. Pensaven que d'aquesta manera s'honorava Déu. Mentre feien això, d'altra banda, cometien grans injustícies.
Els reis, enmig de les constants lluites entre els grans imperis (Assíria, Babilònia i Egipte), procuraven aliar-se amb algú quan eren atacats.
En aquestes circumstàncies va començar a intervenir un fill d'una família noble de Jerusalem: Isaïes. Ell explica com, estant al temple, va sentir-se cridat a denunciar els pecats del poble i a proclamar l'amor de Déu. Isaïes ensenyarà que Déu és sant i que exigeix santedat a aquell qui vol estar amb Ell.
Isaïes va ser el primer profeta que, al segle VIII a.C., va creure que vindria un Messies, una persona enviada per Déu que posaria pau al món i eliminaria les injustícies, crims, mentides i idolatries. En una situació de greu crisi política, quan Jerusalem estava amenaçada pels exèrcits de dos regnes veïns, el profeta va a trobar el rei Acaz i pronuncia l'oracle de l'Emmanuel:

Lectura: Is 7,14

Els oïents d'Isaïes van identificar aquest signe del naixement d'un nen, amb el naixement del fill del rei Acaz, que seria el just i piadós rei Ezequies. Es va creure llavors que l'amenaça inquietant dels dos reis enemics desapareixeria en poc temps. No va ser així. La profecia d'Isaïes, amb el temps, s'entendrà amb una nova llum: l'esperança que Isaïes tenia de l'arribada d'un salvador definitiu els cristians la veuran feta realitat amb el naixement de Jesús. En aquest sentit s'ha interpretat també el text següent:

Lectura Is 11,1-7

Isaïes, a més de ser el profeta de l'esperança en la vinguda del Messies, va denunciar aspectes negatius que es vivien a la seva època:
Isaïes denuncia la falsa religiositat. La religiositat autèntica no està present en els sacrificis i el culte esplendorós del temple, sinó que consisteix en la recerca de la veritat i la pràctica de la justícia. Deslliurar els oprimits, viure com a germans, és el que Déu espera dels homes.
Isaïes recrimina al poble que ha estat desagraït amb el Déu que l'havia escollit i l'havia salvat.
Isaïes denuncia el gran pecat d'Israel: Una terra que havien de compartir com a germans l'han convertida en una terra on hi ha pobres.
Isaïes anuncia la fidelitat de Déu i la salvació de Déu i exhorta a creure en les seves promeses.

MIQUEES


Profeta del Sud que va viure en temps d'Isaïes. Anuncià que el Messies naixeria a Betlem (Mi 5,1) i que, amb Ell, tot canviarà (Mi 4,1-4).



JEREMIES


Uns cent anys després d'Isaïes, naixia en un poblet dels voltants de Jerusalem el profeta Jeremies. La vida de Jeremies va ser un martiri.
Jeremies va haver d'exercir la seva missió en uns temps molt difícils: durant l'època de l'amenaça del gran imperi de Babilònia sobre el poble d'Israel. Finalment, Nabucodonosor, rei dels babilonis, destruiria Jerusalem l'any 587 aC i s'endurien el rei i la gent més important de Jerusalem deportats a Babilònia.
Jeremies se sentia desolat, perquè sempre havia d'anunciar la desgràcia al seu poble, infidel a la paraula de Déu.

Lectura: Jr 20,7-8

Jeremies volia que el seu poble es convertís i fos fidel a l'Aliança que Déu havia fet amb ell. Aquesta era l'única possibilitat de continuar existint. Però, al final, va veure que aquest poble s'havia obstinat en el mal i que no tenia solució. Aleshores el profeta anuncia de part de Déu un missatge absolutament nou: Déu -amb un amor sense mesura- ha decidit que en el futur establirà una nova aliança amb la humanitat, una aliança completament nova.

Lectura: Jr 31,31-34

Els cristians veuran acomplerta en Jesús aquesta esperança anunciada pel profeta Jeremies. Amb Jesús es porta a terme la Nova Aliança.


JESÚS



La major part de la detallada informació que ens ha arribat de Jesús procedeix de quatre llibres: els que van escriure Mateu, Marc, Lluc i Joan. Aquests llibres els anomenem "evangelis". La paraula "evangeli" vol dir "bona notícia". Els quatre evangelis van ser escrits uns anys més tard que Jesús morís. Abans de veure la mort de Jesús explicarem coses de la seva vida.
Només els evangelis de Mateu i de Lluc ens diuen coses referents al naixement de Jesús. El situen a Betlem, encara que la vida del jove Jesús es desenvoluparà a Natzaret, d'on eren els seus pares: Josep i Maria.
La missió de Jesús, la seva predicació del Regne de Déu, començarà després de ser batejat per Joan. Els evangelis de Marc, Mateu i Lluc diuen que en aquell moment baixà damunt de Jesús l'Esperit.
La vida pública de Jesús està plena de detalls pel que fa als fets i als ensenyaments:
A Galilea Jesús crida uns deixebles. Allibera endimoniats i guareix malalts. Predica davant la multitud. Ensenya el Parenostre, la pregària dels cristians. Elegeix un grup de dotze, els apòstols. Perdona els pecadors. Discuteix amb els fariseus, que eren els més estrictes cumplidors de les lleis jueves. Fa miracles que serveixen per a que la gent comprengués qui era Ell.
De camí cap a Jerusalem, on morirà executat clavat en una creu, Pere, un dels dotze, confessa Jesús com el Fill de Déu, com el Messies. Jesús anuncia la seva mort i la resurrecció.

Lectura: Mt 16,21-23; 17,22-23; 20,17-19

Finalment tot això s'acomplirà. Entra Jesús a Jerusalem entre aclamacions de la gent. Jesús expulsarà els mercaders del Temple. Ensenyarà, a Jerusalem, predicant el manament d'estimar Déu i els altres. Anuncia la destrucció del Temple. En el darrer sopar amb els seus deixebles institueix l'Eucaristia.

Lectura: Mt 26,20-29; Mc 14,17-25; Lc 22,15-38

Jesús serà detingut a l'hort de Getsemaní després d'haver pregat. Serà jutgat davant el Sanedrí, tribunal de justícia jueu. Considerat culpable de blasfèmia, serà portat davant Ponç Pilat i, després, davant el tetrarca Herodes. Tots els evangelis coincideixen a l'hora de parlar de la crucifixió i mort de Jesús. El cos de Jesús serà dipositat en un sepulcre.

Lectura: Mt 27,27-61; Mc 15,16-47; Lc 23,26-56; Jn 19,1-42

El sepulcre serà trobat buit i es descobrirà que Jesús havia ressuscitat. Jesús s'apareixerà a diverses persones. Els encomana la missió de batejar i fer deixebles a tots els homes.
Lectura: Mc 16,9-20; Lc 24,13-49; Jn 20,11-21.